En
el món del futbol, es considera una gran gesta quan un equip guanya un títol. Després
de tant de temps, després de tanta perseverança, arriba l’esperada fita. Quan
és el cas, l’eufòria s’apodera de tots els membres que formen el club. Es
munten festes en honor seu i celebren la victòria embriagats de joia, emoció i
alegria. La qual es dobla quan, en un breu període de temps, s’aconsegueix
guanyar un altre títol. Es podria dir que el doblet assegura el podi regional
en el cas (molt freqüent en el futbol) d’alguna queixa envers la base de la
qual partia el club respecte els seus adversaris. Però encara hi ha una manera
de superar l’eufòria d’un doblet de trofeus de futbol, i és amb un triplet. No
crec que calguin massa paraules per descriure què passa en aquest cas: que si
l’equip pot ser el millor del món, que mai hi havia hagut uns equip com aquell,
etc. Com si no haguessin estat tot l’any dient-ho. En aquest cas l’eufòria pot
durar hores, dies sencers fins i tot, però no deixa d’ ésser momentània. Tard o
d’hora l’adrenalina baixarà, i l’eufòria se n’anirà per donar pas a
l’estabilitat en forma de satisfacció.
Els triplets són molt poc freqüents en
el món del futbol, potser aquí neix la bogeria que suposa aconseguir-ne un, tan
poc acostumats com estan, quan s’aconsegueix no es sap digerir. Es una sensació
molt desconeguda per una àmplia majoria, aquí rau el desconeixement de com
mostrar-la.
Els
meus triplets són bastant diferents als del futbol i no cauré en la temptació
de gosar comparar-los, sinó d’exposar-los com un símil, ja que no s’allunyen
del concepte perseverança-eufòria-satisfacció.
No una ni dues, sinó tres, són
les meves victòries cada setmana. Definim la satisfacció com l’acte d’omplir la mesura
d’un desig o d’una necessitat. Un triplet per setmana que dona com a resultat la satisfacció
permanent, i el que és millor encara, té la capacitat de retroalimentar-se.
Tres són els dies que vaig de casa meva caminant fins al rocòdrom, i casualment
aquests tres acostumen a ser els millors dies de la setmana. Segurament aquí és
on intervé la eufòria. Al finalitzar una jornada d’escalada -que no acostuma a
durar més d’hora i mitja- sé que durant les hores següents estaré eufòric pel
simple fet d’haver anat a escalar. Hi ha qui pot veure aquest fet com una
exageració, una cosa que no té perquè portar-te a l’altre. Per això definirem
eufòria. Segons el diccionari de la pàgina web de l’Institut d’Estudis Catalans
(http://www.dlc.iec.cat) definim eufòria com sensació de benestar de qui està
perfectament bo. Els músculs cansats en tensió
durant la resta del dia, la dutxa d’aigua calenta per eixugar suor i brutícia
després de l’escalada i la satisfacció d’haver exercitat el teu propi cos un
dia més aportant un gra de sorra a la finalitat de poder portar-lo més enllà
dels teus propis límits; són factors que en aquest cas generen una sensació de
benestar corporal, física, la que com a
humans tenim la capacitat de sentir.
Per acabar, la perseverança, és a dir, la “persistència en alguna cosa empresa, prossecució continuada en quelcom començat” atorga a l’eufòria el complement restant. Perseverança és estar hores i hores en un lloc tancat, buscant només anar endavant, mai enrere, per que preferiràs caure mil cops abans que tirar enrere. I potser això farà que et quedis bloquejat durant dies, setmanes, mesos fins i tot; però això al final quedarà mancat d’importància, per que un cop avancis, tot l’esforç anterior sabràs que ha valgut la pena, i que el tornaries a fer encantat. Perseverança és l’esforç diari que serveix per arribar a la satisfacció contínua i permanent; perseverança és la causa que produeix el complement del verb en l’afirmació “estar perfectament bo”.
Per acabar, la perseverança, és a dir, la “persistència en alguna cosa empresa, prossecució continuada en quelcom començat” atorga a l’eufòria el complement restant. Perseverança és estar hores i hores en un lloc tancat, buscant només anar endavant, mai enrere, per que preferiràs caure mil cops abans que tirar enrere. I potser això farà que et quedis bloquejat durant dies, setmanes, mesos fins i tot; però això al final quedarà mancat d’importància, per que un cop avancis, tot l’esforç anterior sabràs que ha valgut la pena, i que el tornaries a fer encantat. Perseverança és l’esforç diari que serveix per arribar a la satisfacció contínua i permanent; perseverança és la causa que produeix el complement del verb en l’afirmació “estar perfectament bo”.
Per
que un club pugui guanyar un triplet ha de passar molt de temps per que equip,
afició i personal del club passin per perseverança i eufòria arribin a la fase
de satisfacció. En el meu cas, la satisfacció és constant. Aquí és on neix el
benestar mental i psicològic. No hi ha dia que no estigui orgullós de gastar
entre quatre i cinc hores setmanals escalant. El resultat em surt massa a
compte.
Potser els meus triplets són imaginaris i només els puc viure jo, però cada un d’ells són una gota més en un cúmul de satisfacció fàcilment contagiós.
Potser els meus triplets són imaginaris i només els puc viure jo, però cada un d’ells són una gota més en un cúmul de satisfacció fàcilment contagiós.
David Verdejo Marrugat